Església de Sant Andreu d’Aguilar

L’arquitecte fou Lluís Bonet i Garí, deixeble de Gaudí. Va dissenyar un temple d’estil neoromànic que destaca per un joc de volums molt ben proporcionat i que transmet una agradable sensació d’equilibri i calma. Just al paratge anomenat Pla de les Alzines de Can Vila, que l’amo de la masia va cedir al bisbat.

Una obra neoromànica amb gran puresa de línies

Segons Jordi Bonet, fill de Lluís Bonet i també arquitecte, col·laborador del seu pare en aquesta obra, l’església de Sant Andreu és una interpretació noucentista del romànic. A diferència d’altres exemples de neoromànic que són més imitatius, en aquest cas s’optà per una versió molt simplificada que buscava la puresa de línies.

L’edifici, de dimensions modestes, és de planta rectangular, amb dues capelles laterals per banda. Destaca la torre del campanar, de planta quadrada i amb una coberta de pavelló sota la qual hi ha una galeria amb arcs de mig punt. En dos dels arcs hi penja una campana. La façana principal, situada a l’est, és força discreta. Hi trobem un portal rematat amb arc escarser que, al seu damunt, té una fornícula amb una escultura de sant Andreu, el qual té agafat un rotlle que representa un llibre i una creu (que ha perdut la part superior). Sota la porta hi ha unes escales amb barana de ferro forjat. Una mica més amunt veiem una rosassa amb vitrall quadriculat. La coberta és rematada amb tres creus de pedra, una a cada vèrtex. L’aparell constructiu és fet amb carreus ben escairats, de diferents mides, una bona part dels quals procedeix de l’antiga parròquia en ruïnes.

Al costat hi ha adossat l’edifici de la Rectoria, dissenyat també per l’arquitecte Bonet i que fa conjunt amb l’església. També adopta una línia historicista que, en aquest cas, recrea una casa pairal arquetípica, amb presència destacada de l’arc de mig punt.

Destrucció de l’església vella i consagració de la nova

Després del tumult de 1796 l’església vella va quedar en estat ruïnós, i la reconstrucció no es va acabar fins el 1836. Després de la segona destrucció, feta durant la Guerra Civil, l’acte de col·locació de la primera pedra de la nova parròquia va tenir lloc el 14 de febrer de 1943. Fou un acte solemne que comptà amb la presència del Governador Civil, Antonio F. de Correa Veglison. L’església fou consagrada el 1949.

Tal com recorda la placa commemorativa encastada a la façana, el mestre d’obres fou Joan Muns Soler, un paleta que gaudia de la plena confiança de l’arquitecte Bonet, que sovint li demanava el seu parer.