Castell de Castellar

A partir del segle XIII es castell s’engrandí fins a convertir-se en el gran casal gòtic que avui es pot veure. Els Castellar van donar pas a la nissaga dels Gevalosa, els descendents de la qual han ostentat el títol de Comtes de  Sant Miquel de Castellar, encara fins l’actualitat. Part de la fortalesa, però, fou adaptada com a masoveria, i fins la dècada de 1950 encara hi vivia la família Duarri. En els darrers anys el castell ha estat rehabilitat i s’ha dotat d’un muntatge museogràfic que convida a fer-hi una visita de gran interès, complementada amb l’accés a la Rectoria de l’església, on la vida a pagès es recrea amb objectes de cuina i del mobiliari tradicional.

Una imponent fortalesa bastida sobre la roca

El castell ocupa la part més alta del turó, sobre un rocam imponent i sempre visible, també a les estances interiors en diversos afloraments. Al seu costat hi ha l’església de Sant Miquel i la Rectoria. La planta del castell ve determinada per aquesta massa rocosa de conglomerat que adopta una forma gairebé circular, de manera que el castell presenta una planta ovalada de 32 metres de llargada màxima.

És una construcció de murs ferms i gruixuts, sòbria i rústica, gairebé sense ornaments. Des de fora es veuen diverses finestres, altes i asimètriques, i a la part baixa espitlleres. El portal d’entrada, adovellat, el trobem al capdamunt d’un pendent.

En aquest costat de llevant, davant del portal es conserva una mena pedró que es coneix com  el Mirador, ja que s’hi albira un extens territori en forma de vall. Aquest era l’escenari on tenia lloc el ritual de la presa de possessió dels senyors. Els vassalls, situats al Mirador, feien homenatge i  juraven fidelitat al nou senyor que, després, pujava al finestral del castell i cridava: Via Fora! i els vassalls responien: Visquin els Senyors i per molts anys!. Així ho feien l’any 1584.

Torre, casal gòtic i mas

El castell és un edifici de tres plantes distribuït entorn d’un pati d’armes. En la primera època, però, només hi havia una torre quadrada protegida per una muralla que encerclava tota la massa rocosa. Aquesta torre, que es pot distingir perfectament des del pati d’armes, a la part inferior tenia el calabós. A partir segle XIII s’inicià l’ampliació del castell, que va culminar al segle XVI. D’aquest moment és el finestral renaixentista decorat amb traceries que es pot contemplar enmig de la torre.

La major part de la construcció actual correspon a l’època del gòtic. Des del pati d’armes es pot veure un finestral gòtic geminat, i a la planta baixa es conserven dues sales nobles d’aquesta època: una amb arc de mig punt i l’altra amb grans arcs apuntats, a manera de tinell. Aquesta última va acabar fent funcions de celler.

L’any 1383, poc després de la mort de Pere de Grevalosa, la seva esposa Blanquina va fer un inventari de béns del castell on trobem detallades totes les pertinences que aleshores hi havia a les cinc cambres existents, més una cuina, un celler i un terrat.

Entre els segles XVII-XIX, amb l’absència cada vegada més continuada dels senyors, el castell va anar derivant cap a un mas. La primera planta fou modificada substancialment al segle XVIII, i al costat sud s’hi habilità un habitatge per als masovers conegut com l’Obra Nova. Tenia sis tines de vi, de les quals se’n conserven algunes.

Els Castellar: feudals conqueridors finalment arruïnats

La primera referència documental del castell és de l’any 983, en l’acta de consagració de l’església de Sant Llorenç prop Bagà. El primer senyor conegut és Seguí de Castellar, que en el seu testament de 1022 ja esmenta les sis torres de guaita i el mas fortificat de la Guardiola (avui can Ribera) que vertebraven un terme del castell en forma de falca. La punta era la Guàrdia Pilosa, ja a la Segarra i a 15 km en línia recta del castell.

Els Grevalosa i els seus descendents més cèlebres

Els Castellar van continuar al front del castell fins a les acaballes del segle XIII quan, a causa dels deutes que havien acumulat, la senyoria fou adquirida per Arnau de Grevalosa. Arnau era ciutadà de Manresa, i al seu fill Pere se’l descriu com a jurispèrit i savi en Dret.

La nissaga dels Grevalosa va perdurar fins al segle XX, tot i que amb alguns canvis de cognom deguts a matrimonis protagonitzats per pubilles. Així, a partir del segle XVII el llinatge pren el nom d’Amat, el 1832 van passar a dir-se Càrcer i el 1887, amb un nou enllaç matrimonial, els hereus tornaven a canviar el cognom pel de Vilallonga. Com la majoria de la noblesa de l’època, aquesta nissaga acabà per establir-se a Barcelona. Foren una família poderosa i influent, amb un bon nombre de personatges que van sobresortir. Coneixem la seva història amb molt de detall, i també algunes anècdotes sucoses, gràcies a la monografia que Roser Parcerisas ha dedicat al castell.

Els darrers Grevalosa eren senyors només de Castellar i van mantenir un fort lligam amb el castell. Gairebé tots es van fer enterrar a l’església de Sant Miquel. A la segona meitat del segle XVI Galceran de Grevalosa es va casar tres vegades i, durant el seu tercer matrimoni, va tenir una amistançada al castell que es deia Elisabet Carmesina. Mai va ser acceptada pel poble, que va aconseguir fer-la marxar. Ja al segle XVII, durant la Guerra dels Segadors Francesc d’Amat i de Grevalosa va arribar a entrevistar-se ni més ni menys que amb el Cardenal Richelieu.

Al segle XVIII, ara en la Guerra de Successió, Francesc d’Amat de Planella i de Grevalosa fou un fervent defensor de la causa austriacista i dels drets de Catalunya. Hi va contribuir amb molts diners, i el 1723 va obtenir el títol de comte de Castellar per l’Arxiduc Carles. Un successor seu, don Antoni d’Amat i Rocabertí, a finals del mateix segle va anar a fer les Amèriques sota la protecció del seu oncle, el virrei del Perú. Va arribar a tinent Coronel i, juntament amb la virreina, fou l’hereu del virrei. Acabalat i caritatiu, va pagar 250 vestits complets a la gent de Castellar després de la Guerra del Francès. Ja al segle XX, Dolors de Càrcer i de Ros va obtenir la Grandesa d’Espanya el 1924.

Cessió del castell i rehabilitació

El 1997 don Joan de Vilallonga i Girona, que havia recuperat el títol com a comte de Sant Miquel de Castellar, va cedir el castell a la Fundació Castells Culturals de Catalunya. Després d’un greu incendi originat per uns excursionistes al costat de l’església, i davant l’amenaça de ruïna, el 2005 el castell fou adquirit per l’Ajuntament. A partir d’aleshores s’iniciaren els treballs de restauració, acompanyats dels corresponents estudis.