Església parroquial de Sant Julià de Coaner

Una decoració llombarda irregular

L’església adopta una planta basilical, amb tres naus capçades a llevant per tres absis, el central més gran. Està decorada amb les típiques arcuacions i faixes llombardes, que ocupen els absis i els murs exteriors. L’absis presenta una doble decoració de finestres cegues i d’arcuacions, i la cornisa està formada per petits nínxols cecs. El fris d’arcuacions continua a la façana de migdia, on hi ha el portal d’entrada, però aquí es troba a mitja alçada i no pas sota el ràfec de coberta, com és habitual. Cal dir que el treball decoratiu, en comparació amb el dels absis, és una mica maldestre i força irregular. S’ha dit que la teulada va ser sobrealçada precisament per justificar les irregularitats d’aquesta part de la construcció. El portal adovellat actual data de 1573, i va desplaçar el que hi havia originàriament, del qual se’n conserva l’arrencada de l’arc.

És destacable el campanar de torre, situat als peus de la nau central i que podria ser una mica posterior. Consta de finestres geminades en dues cares i senzilles en les altres dues. Al nord de l’església hi ha adossat un edifici en ruïna que era l’antiga rectoria i, més endavant, la casa del comú de Coaner.

Tres altars romànics a l’interior

A l’interior del temple les tres naus són cobertes amb voltes de canó, que a la central es reforcen amb arcs torals. En diferents punts es conserven tres ares de pedra de l’època del romànic. Es trobaven abandonades fora del temple fins que, ja fa uns anys, foren introduïdes de nou a l’interior per iniciativa dels Amics de l’Art Romànic. Una d’aquestes ares està col·locada a la nau nord, en una capella lateral d’estil renaixentista. Consisteix en una estructura arquitectònica encastada a la paret, amb columnes d’ordre dòric que sustenten un entaulament superior amb una petxina. És d’una tipologia pràcticament idèntica a dues capelles que hi ha a l’església propera de Claret dels Cavallers (una datada el 1595) i també a una de l’església de Prades. Al paviment de l’església s’hi conserven tres lloses sepulcrals.

L’origen, amb dubtes sobre la primera advocació de la parròquia

El lloc de Coaner és documentat des de l’any 960 en la forma llatina de Quovece Negro, que va ser interpretat pel lingüista Joan Corominas com a “mata negre” o “boscúria fosca”. L’església apareix citada l’any 1024, quan fou consagrada pel bisbe Ermengol d’Urgell. Aleshores ja hi havia el castell, aixecat a la segona meitat del segle X.

En l’acta de consagració l’església parroquial es dedicà a la Mare de Déu. Tanmateix, aquesta advocació és confusa i ha estat objecte de diverses especulacions, perquè molt a prop hi ha el santuari de Coaner, que està dedicat a Santa Maria. Fins no fa gaire es creia, seguint l’historiador Albert Benet, que en un principi l’església tenia l’advocació de Maria com a principal, i que fou desplaçada posteriorment per la de sant Julià, que quedà com a definitiva quan el 1654 es construí la nova església i santuari dedicat exclusivament a la Mare de Déu. Més recentment, l’historiador Albert Fàbrega considera que el culte a Santa Maria devia existir a Coaner almenys des del segle XIII (moment en què és datada la imatge romànica de la Verge) i sosté la hipòtesi que des dels inicis l’església parroquial tenia l’advocació de Sant Julià, i que en algun moment anterior a 1557 (abans de la creació el 1648 del santuari de Coaner) ja es va construir una capella a l’exterior destinada al culte a Santa Maria. Sigui com sigui, el 1689 aquesta església parroquial ja tenia l’advocació de Sant Julià.

L’església, nucli aglutinador del terme de Coaner

Entorn del segle XVI el nucli del terme de Coaner, constituït fins aleshores per l’església i el castell, va començar a evolucionar. Els castlans van aixecar el mas de can Serra, que en certa manera prenia el relleu com a edifici de referència. El 1637 es va construir un petit edifici al costat de l’església com a seu del Comú. Era el lloc on es reunia la universitat o comú del terme de Coaner. Es tractava d’un incipient govern municipal que estava format per tots els caps de casa, dirigit per un batlle i dos jurats, uns càrrecs que s’elegien cada dos anys.

D’altra banda, el 1698 es va fundar a la parròquia una confraria dedicada al Roser. Aquest tipus d’associacions religioses eren importants perquè aglutinaven bona part de la vida social dels feligresos, sobretot de les dones. L’església de Sant Julià fou parròquia del terme fins que, a resultes del despoblament del territori, va quedar agregada a l’església de la Colònia Valls, ja en ple segle XX. Inicialment la parròquia pertanyia al bisbat d’Urgell, i el 1624 s’incorporà al de Solsona, que s’havia creat uns anys abans.

A la dècada de 1960 l’església va ser restaurada per la Diputació de Barcelona. Aleshores es van tancar algunes obertures que havien estat fetes modernament.