Forn de pega del Semís

El forn del Semís és de dimensions considerables i d’un tipus força evolucionat. Fins a les acaballes dels anys 1950 encara funcionava, i es conserva en bon estat, per això ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).

Les parts del forn i el procés d’elaboració

Tal com és habitual, el forn es troba en el vessant inclinat d’un coster. D’aquesta manera s’afavoria que el quitrà i la pega fluïssin de forma natural cap a les parts inferiors. A la part superior hi ha el pou, que consisteix en un forat força profund de forma cilíndrica coronat per una falsa cúpula de pedra i amb una obertura circular a la cúspide. En aquest cas el parament de pedra seca de la part alta és força visible. En aquest recipient és on es tirava la teia (fusta resinosa provinent del cor de l’arbre) i s’hi aplicava el foc per escalfar-la. Al seu davant hi ha l’olla, que és un altre forat subterrani, més petit i situat a una cota més baixa, també amb una obertura superior. Els dos recipients tenen un forat que els comunica per la part baixa i que és per on s’escolava el quitrà fruit de la combustió de la teia. A l’olla s’hi feia la segona cocció, en aquest cas del quitrà.

Al seu torn, l’olla comunica amb la pastera, situada davant de tot. Consisteix en una mena de regueró ample i excavat a terra, protegit per unes fustes. En aquest cas la pastera s’ha conservat parcialment, junt a unes bigues i taulons que delimitaven aquesta cavitat. A la pastera s’hi feia la part final del procés, quan la pega es refredava i es partia en petites peces, aptes per a ser transportades.

Els propietaris i els pegaires

La masia del Semís és documentada des del segle XII. Els propietaris eren la família Semís, que des de mitjan segle XIX van adoptar el cognom Viladés per un casament amb un pubill. Els pegaires, en els darrers anys, eren la família Tarrés, que pagava un tant als propietaris per fer anar els forns.

Darrerament el pegaire era en Joan Tarrés (Joanet de l’Alzina), i abans el seu pare. Aquesta família, que portava tots els forns de pega de la zona, havia construït les seves barraques al voltant, i més endavant s’hi van fer una casa, que es deia cal masover. La pega la posaven en bidons i la venien a Manresa o altres poblacions.

Els primers forns de pega i els forns de ginebre

A Catalunya els primers forns de pega estan documentats al segle IX, a la Seu d’Urgell. L’activitat dels pegaires era molt habitual. Els forns i el procés de destil·lació del quitrà s’assembla molt al de l’oli de ginebre, que servia sobretot com a remei per al bestiar. L’historiador Albert Fàbrega suggereix que els homes habitualment eren els que fabricaven la pega, mentre que les dones i els nens feien l’oli de ginebre, més vinculat amb qüestions de salut i que requeria uns coneixements menys especialitzats.