Capella de Santa Llúcia del mas Forn

El monestir va tenir una vida relativament curta: des de finals del segle XIII fins a la meitat del XV. A l’últim quart del segle XVI en les seves dependències s’hi establí un forn de vidre, que donà nom al mas que es construí posteriorment. L’església, per la seva banda, va esdevenir sufragània de la parroquial de Rajadell. Antigament, cada 13 de desembre s’hi celebrava la festa de Santa Llúcia, patrona de les modistes i els sastres.

Una capella meitat romànica i meitat gòtica

La capella del mas Forn és l’únic vestigi que ha quedat de l’antic monestir de Santa Llúcia. Consta d’una sola nau, formada per dos cossos ben diferenciats que corresponen a les dues fases. A llevant hi ha la part romànica (del segle XIII) i a ponent l’obra moderna (gòtica de mitjan segle XIV). Interiorment, la coberta és amb volta de canó apuntada. La primitiva capella romànica tenia un absis que tancava a llevant (amb una orientació inversa a l’actual) però sembla que no n’ha quedat res.

El cos de llevant suposava una ampliació força ambiciosa i, pel que sembla, devia quedar a mig fer, de manera que la capella ha acabat tenint una forma arquitectònica estranya, composta de dos trossos apedaçats. L’aparell de la part gòtica és feta amb carreus de mida més gran, ben disposats en filades. En general les façanes presenten poques obertures: una espitllera molt estreta, una finestra més ampla a la façana principal i diversos forats petits de forma quadrada.

Al segle XVII es tapià l’antiga porta romànica que donava a migdia i s’obrí l’actual, situada a la façana de llevant i que té gravada a la llinda la data 1636. Al seu damunt hi ha una finestra cega de doble esqueixada. Al davant hi ha un petit pati tancat, amb una porta a migdia que comunica amb el mas. Hom suposa que l’antic monestir era situat on ara hi ha aquest pati. El campanar d’espadanya, a la façana oposada, és un afegit posterior. D’altra banda, al sector de llevant hi havia el cementiri del monestir, un espai on han aparegut nombroses restes d’esquelets.

Tomba de la prioressa Cirera i marques de picapedrer

Al costat de l’antiga porta que donava a migdia hi havia la tomba de Madona Cirera, primera prioressa del monestir. En un pergamí que s’ha conservat aquesta dama havia manifestat que li plauria que l’enterressin en aquest indret, on els seus ossos havien d’ésser “posats e encastats en la part a les portes de l’esgleya”. La ubicació de la tomba podria estar indicada per un escut de pedra encastat al parament exterior de la part romànica que té gravada una creu i quatre escuts als costats. Els escuts tenen gravades unes formes que es podrien interpretar com a cireres, en referència al cognom de la prioressa.

D’altra banda, a l’angle exterior de la façana nordest s’hi poden observar, en alguns carreus, diverses marques de picapedrer. Són semblants a les que es troben, per exemple, a la Seu de Manresa, en forma d’angles, fletxes o creus.

Retaule del segle XVII

A l’interior de la capella es conserva parcialment un retaule en fusta policromada del segle XVII. En queden set taules que, segons Xavier Sitjes, estarien dedicades a la titular de la capella, santa Llúcia. És possible que el retaule hagués estat encarregat el 1630 als pintors manresans Jeroni Soler (pare i fill), els quals foren molt actius en aquesta zona del Bages.

Apogeu i caiguda del monestir de Santa Llúcia

En un principi el monestir podria haver estat un eremitori rupestre; és a dir, emplaçat en una balma. En documents del segle XIII consta que a la capella hi havia monjos deodonats. Entre 1270 i 1275 el bisbe de Vic atorgà la regla de sant Agustí al grup de deodonades o canongesses que aleshores vivia en aquesta església. En un principi el temple tenia una doble advocació, a sant Miquel i santa Llúcia, però finalment s’imposà la segona. La comunitat va arribar a tenir més de deu o dotze monges, i posseïa cases i terres que arribaven fins a les rodalies de Manresa. El 1287 la prioressa Cirera o Cicerona va denunciar al veguer de Manresa un robatori. Probablement aquesta és la prioressa que es va fer enterrar al costat de la porta.

Probablement a principis del segle XIV s’iniciaren les obres d’ampliació de l’església, que van restar inacabades. Aleshores es va eliminar l’absis, es va refer la volta de l’església vella, ara amb arc apuntat, i es bastí l’obra nova.

A través de documentació conservada es pot resseguir de manera força precisa la historia del monestir i de les deu prioresses que va tenir. Així, per exemple, el 1304 la comunitat fundà una filial a Cervera, a l’església de Santa Caterina. En aquest moment el cenobi va viure la seva època d’esplendor, que va anar seguida d’una fase de decadència a finals del segle XIV i al XV. L’any 1448 ja només quedaven dues comunitàries, i el 1460 les monges van haver de traslladar-se a Cervera, davant la imminència de la Guerra Civil Catalana (1462-1472). La guerra comportà molt probablement la destrucció del monestir, fet que aprofità el senyor de Rajadell per apropiar-se dels seus béns. Els frares agustins de Cervera hi van interposar un plet, però no el van poder guanyar.

La instal·lació d’un forn de vidre i la construcció del mas

L’any 1573 el senyor del terme arrendà a Joan Bassa, vidrier ,”lo casal de Santa Llúcia”, per tal que hi instal·lés un forn de vidre. Aquest forn només va funcionar del 1573 al 1600-02. Una mica més tard, el 1636, s’hi van fer noves reformes i s’instal·là el retaule a l’església.

Al segle XIX la capella es trobava en mal estat i, per això, va quedar alguna temporada fora de culte. Durant la Guerra Civil de 1936 el retaule i una imatge foren parcialment destruïts. L’any 1972 es van netejar les parets de la capella i es va retornar al seu lloc original el que quedava del retaule, adaptant l’altar a la nova litúrgia.