Menhir de cal Giralt

El menhir de cal Giralt ja s’esmenta en una guia del Bisbat de Vic de principis de segle XX. En aquesta època es conservava dempeus, però uns aficionats clandestins van realitzar-hi un sondeig per comprovar-ne la profunditat i els va caure. Després d’això, el 1958 mossèn Valentí Santamaria, que aleshores era el responsable del Museu de Manresa, el tornà a erigir. La pedra ha donat peu a tota mena de llegendes i contalles que han passat de pares a fills.

Un menhir prop de restes neolítiques

Aquest monòlit prehistòric fa uns tres metres d’alçada. És de secció aplanada, amb la punta lleugerament piramidal. Es diu que a la part de dalt s’hi pot veure una mena de puny esculpit. Això sí, molt desgastat pel pas del temps i la intempèrie. La pedra és una lulita o gres, que són les roques sorrenques més abundants a la zona.

Prop del menhir s’hi han localitzat restes d’ossos i ceràmica prehistòrica, i també s’hi va excavar un sepulcre de fossa neolític en el qual es van recuperar dues olletes molt ben conservades, avui desaparegudes. Tanmateix, no és segur que aquest sepulcre estigui relacionat amb el menhir.

Les pedres de Còdol-rodon i la fantasia popular

Hi ha diverses contalles i tradicions orals tenen a veure amb pedres i amb la masia de Còdol-rodon, on hi ha una espectacular pedra plantada amb una creu al damunt. Una de les llegendes diu que el propietari de les terres volia desfer-se de les moltes pedres grosses que li dificultaven el conreu. Per això va prometre una recompensa a qui fos capaç de treure’n una de molt grossa, però cap dels homes que ho van provar no se’n va sortir. Finalment s’hi presentà un vellet disposat a intentar-ho. Davant la incredulitat del propietari l’home va aixecar la pedra com si res i, d’una empenta, la va tirar tan lluny que va anar a parar a la plana de baix, vora la masia del Giralt. Quan el vellet va anar a cobrar la seva recompensa ja no va trobar l’amo enlloc, i va decidir quedar-se aquell fabulós camp.