Sant Pere de Vilalta

Als segles XV i XVI, quan probablement va passar sota el domini dels Cardona, la masia de Vilalta es transformà en un ostentós casal decorat a l’estil gòtic i renaixentista. Al mateix temps, s’incrementaven les seves terres amb la incorporació de diversos masos.

Façana amb un gran portal dovellat (segle XV)

L’església és de planta rectangular, orientada cap a llevant. L’entrada és lateral, situada a la façana de migdia. El portal, format per un arc de grans dovelles, és datat a la primera meitat del segle XV. És emmarcat amb un trencaaigües acabat amb punxa i, a la dovella central, presenta un dosseret gòtic rematat amb un pinacle característic del flamíger. A sota hi ha un relleu amb la figura de sant Pere que es troba molt malmès pels trets que va patir durant la Guerra Civil de 1936.

Als peus de la nau, a la banda esquerra, hi trobem el campanar de torre, bastit en dos períodes successius que són visibles en el canvi de pedra. Al costat de migdia té encastada una pedra amb un interessant relleu que conté una figura circular. L’interior del temple és cobert amb volta apuntada.

Història de Vilalta: torre, domus, masia i gran casal gòtic-renaixentista

Gràcies a la monografia publicada per Albert Fàbrega podem reconstruir la història de Vilalta amb gran detall. La Vila alta, documentada al segle X, incloïa una torre, que possiblement va derivar en una domus o casa forta, la qual fou residència d’una nissaga de cavallers que  posteriorment s’haurien establert a Cardona. Aquesta domus és l’origen del mas Vilalta. Algunes de les seves terres estaven sota el domini del monestir de Santa Cecília de Montserrat, però el mas pertanyia al bisbe de Vic, probablement des de 1063 i amb tota seguretat ja el 1376. La quadra autònoma de Vilalta es trobava dins el terme del castell de Castelltallat. L’estudiós Josep Bastardas sosté la tesi que, sota la influència dels Cardona, vers el 1130 l’orde del Temple s’establí a la domus de Vilalta i a altres llocs de l’entorn de la serra de Castelltallat. La domus hauria estat designada amb el nom d’Albi o Albio.

Possiblement a finals del segle XV el domini directe de Vilalta (és a dir, qui exercia com a senyor feudal) va passar del bisbe de Vic als Cardona, cosa que va significar la desaparició de la quadra administrativa. El domini útil o dret d’ús del mas estava en mans de la família Vilalta, documentada a Castelltallat des del 1282. Els Vilalta s’haurien mantingut com a hereus del mas fins el segle XIV, però la branca que estava al front del mas va passar per dificultats econòmiques i, abans de 1376, en va perdre la línia masculina. En aquesta època el domini directe estava en mans del prepòsit del mes d’abril del Capítol de Canonges de la Seu de Vic. Aquest prepòsit era una de les dotze parts amb què s’havia dividit el patrimoni de la canònica de Vic.

Als segles XV i XVI es produí la gran transformació del casal. A principis del segle XVI hi van entrar els Puigdellívol, que van contribuir a donar l’empenta definitiva al mas, sobretot quan un cabaler del mas veí de Puigdellívol es casà amb una pubilla de Vilalta. A partir d’aquest moment es pot resseguir la genealogia completa de la família, que va optar per conservar el cognom Vilalta. Al segle XIX, ja en decadència, Andreu Vilalta fou el darrer de la nissaga que va posseir el mas. El 1927 fou venut als amos del mas Figuera, i el 1971 aquests el van vendre a Josep M. Bosch Torrens, sacerdot i fundador de l’escola Decroly de Barcelona, que convertí el mas en una casa de colònies.

L’església, reconstruïda als segles XIV-XV

Ja hem dit que l’església apareix esmentada l’any 950. I també se’n conserva l’acta de consagració, del 1063. D’aquesta primitiva església no en queda res. L’actual es degué construir a cavall entre els segles XIV i XV. Una mica més tard, a finals del segle XVI i principis del XVII, coincidint amb l’època d’esplendor del mas, s’hi van fer algunes reformes, que van afectar almenys la part del presbiteri. El 1866 es renovà el campanar de torre sobre la volta, el qual va ser restaurat el 1954. Les campanes foren traslladades a l’església de Sant Cristòfol de Figuera, ja que els amos de Figuera van ser propietaris de Vilalta durant bona part del segle XX. Antigament l’església de Vilalta tenia un retaule barroc del segle XVII, molt semblant al que es conserva a Claret dels Cavallers, però fou destruït durant la Guerra Civil de 1936.