Comparteix

Aquesta balma sepulcral prehistòrica rep el qualificatiu de para-cista megalítica; és a dir, una cista d'enterrament que aprofita una part de la roca però que també té una part construïda artificialment. En aquest cas, la cavitat sota la roca ha estat arranjada amb unes lloses que conformaven una mena de cista. Les restes trobades es poden datar entre mitjans del tercer mil·leni abans de Crist (neolític final en l’etapa del veracià) i els inicis de l’edat del bronze (2000-1800 aC).

L’any 1932 la balma fou dinamitada per pagesos de la zona que volien fer fora una guineu que provocava matances en l’aviram. Aleshores s’hi van recollir tres destrals de pedra polida. Entorn de 1980 s’hi realitzaren diverses excavacions clandestines que destruïren una vintena de cranis i bona part dels estrats arqueològics. Davant l’amenaça d’aquestes actuacions, el 1981 s’hi va dur a terme una excavació sistemàtica dirigida per Josep Castany i Lluís Guerrero.

Enterrament col·lectiu d’uns trenta individus

La balma és formada per un gran banc de roca sorrenca, en un extrem de la qual hi ha el jaciment arqueològic. Es troba uns 15 metres al nord del camí que va cap al Torrent Bo, en un terreny actualment terrassat amb feixes, prop de l’esmentat torrent.

L’interior de la balma contenia un atapeït conjunt d’ossos, especialment cranis i ossos llargs. D’això es dedueix que es tractava d’un cas típic d’enterrament secundari; és a dir, inhumacions fetes un cop s’ha consumat el procés de descarnament o putrefacció dels cadàvers, i després d’una selecció dels ossos més representatius. La cambra que contenia aquest enterrament, de 1’40 metres d’amplada, es pot incloure en el tipus anomenat cista evolucionada, dins el grup solsonià.

L’estudi antropològic va revelar que les restes corresponien a uns 30 individus, de manera equilibrada entre homes i dones. L’esperança de vida es situava entorn dels 26 anys. Des del punt de vista racial, el predomini era dels mediterranis gràcils, amb alguns individus amb trets robusts o alpins. Entre els aixovars o dipòsits funeraris es van recuperar fragments de terrissa, una làmina de sílex, un dentàlium o dent de mar i un botó de pedra del tipus Durfort, perforat amb una gran precisió.

CARRERAS, E.; FÀBREGA, A.; TARRÚS, J. (2005). “Els monuments megalítics del marge dret del Cardener”. Pyrenae. 2 (2005), 36, p. 41-85.

DAURA, Antoni; GALOBART, Joan (1981). “La balma sepulcral del Cau de la Guineu”, Dovella, núm. 3, p. 31-32.

DAURA, A.; GALOBART, J.; PIÑERO, J (1995). L’arqueologia al Bages. Manresa, Centre d’Estudis del Bages (Monogràfics, 15).

GUERRERO SALA, L. A (1981). “El Cau de la Guineu, a la prehistòria del Bages”. Miscel·lània d’Estudis Bagencs, núm. 4 (Comunicacions de la XXVI Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos: Manresa, p. 37-44.

PIÑERO SUBIRANA, Jordi (2017). “Cau de la Guineu”. Mapa del Patrimoni Cultural de Sant Mateu de Bages. Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. Fitxa 269. https://patrimonicultural.diba.cat/element/cau-de-la-guineu

El Cau de la Guineu

Autor fitxa
Jordi Piñero Subirana
Poble / Municipi
Castelltallat/ Municipi de Sant Mateu de Bages
Tipologia
patrimoni històric i arquitectònic
Subtipus
Jaciment arqueològic
Època i estil
Edat dels metalls/ Prehistòria
Datació
2599 - 1800 aC.
Estat de conservació
Dolent
Observacions/visites

Continguts relacionats