Pou de glaç de la Ribera

De fet, entre els segles XVI i XVII es va produir el que s’ha anomenat la petita edat de Gel de la nostra era. La tendència en aquest període era que els hiverns fossin humits i freds, mentre que els estius no eren tan càlids. Aquest canvi en el clima va propiciar el desenvolupament d’una activitat protoindustrial com és la producció de gel, que s’usava tant a nivell alimentari com en l’àmbit de la medecina.

Un pou ben conservat, amb la seva cúpula

L’estructura del pou gairebé no és visible des de l’exterior, perquè queda totalment soterrada en un terreny amb pendent. L’única part que es veu des de fora és la boca del passadís que hi dona accés. L’interior segueix la tipologia habitual: una cavitat de planta circular amb les parets revestides de pedra seca i amb coberta de falsa cúpula. A la part superior conserva una petita obertura, actualment cegada. El gel s’obtenia de la bassa propera que hi havia a la font, actualment convertida en un dipòsit d’aigua.

L’invent dels pous de gel per un català

La idea d’empouar el gel s’atribueix a un català, Pau Xarqués, que a finals del segle XVI i principis del XVII va portar aquest negoci a Madrid, on va obtenir del rei Felip III el privilegi de gestionar la fabricació i el comerç del gel a la capital. Això el va convertir en un home ric i molt popular, que fins i tot fou alabat per escriptors de la talla de Quevedo. Els pous de neu ja eren coneguts de més antic, però els de gel requerien estar pròxims a basses on l’aigua es glacés i pogués ser tallada en blocs.