Barraques del Junyent

El propietari del mas Vilalta, que és un paleta dels d’abans, fa uns anys va rehabilitar tres d’aquestes barraques, un treball que va merèixer dos primers premis en el concurs de rehabilitació de barraques i construccions en pedra seca que organitza la D.O. Pla de Bages. Aquí presentem quatre d’aquestes barraques, més una tina, totes elles clarament visibles.

Dues barraques al vessant dret (sudoest) del torrent

Dues de les barraques es troben al vessant dret del torrent. Són barraques simples, de forma circular i de característiques força similars. A l’interior tenen una llar de foc en un racó, amb un conducte de sortida de fums encastat a la paret i un pedrís per reposar. Les llosetes de la circumferència de la coberta formen un petit ràfec que sobresurt. Com és habitual, la coberta és en forma de falsa cúpula o pseudocúpula, feta amb una superposició de filades de pedres concèntriques. La cúpula es tanca amb una o dues lloses planes i, en aquest cas, es culmina amb una pedra vertical o caramull. Les feixetes de l’entorn també han estat perfectament restaurades.

Dues barraques al vessant esquerre (nordest) del torrent

La barraca número 3, a l’altra banda del torrent, és ben peculiar. Consta de dues edificacions adossades, cadascuna amb la seva porta i comunicades per dins. Una és de planta circular i fa gairebé tres metres de diàmetre, coberta amb falsa cúpula. L’altra és de planta rectangular i la coberta és feta amb un sostre de bigajunt amb lloses i un túmul de terra a sobre. La barraca rodona, on feia estada el pagès, compta amb un armari encastat a la paret, dues finestres i un pedrís per seure. L’espai rectangular servia de quadra i té una menjadora per a dos animals.

La barraca número 4 es troba més amunt i també és força curiosa. Té una planta quadrada i és molt alta (4,35 metres) perquè compta amb dos pisos. A la planta inferior, destinada a l’animal, s’hi accedeix per una porta orientada a migdia, mentre que a la planta superior s’hi accedeix per una porta orientada al nord. La coberta també és de falsa cúpula, amb revoltons en forma de petxina a les cantonades que fan la transició cap a la forma circular. El terra estava enrajolat amb maons, les parets tenen tres petites obertures i, en una cantonada, es conserven les restes d’una xemeneia.

Uns metres més amunt trobem encara una tina solitària, força malmesa. Podem observar com l’interior, ple de runa, és revestit amb els típics cairons vidriats.

Els barracaires, cerdans o constructors de barraques

Els constructors de les barraques eren sovint els mateixos pagesos, que solien fer-les a l’hivern, quan el treball a la vinya pràcticament s’aturava. Calia una certa traça, ja que si les filades de pedra de les dues cares no estaven ben encaixades hi havia el risc que la barraca s’esllavissés. Es diu que als hiverns passaven colles d’homes, anomenats barracaires o cerdans (perquè molts venien de la Cerdanya), que s’oferien a construir barraques. Estaven especialitzats en el treball de la pedra seca, i les seves obres tenien una qualitat especial. La gran majoria de les barraques es van aixecar en el moment d’apogeu de la vinya: al segle XVIII i, sobretot, al XIX, abans que pels volts de 1880 arribés la plaga de la fil·loxera.