Església de Sant Pere de Claret dels Cavallers

Entorn del segle XV a l’indret hi va sorgir el mas Serra i després una altra casa, antigament coneguda com a Serra de baix i actualment mas Ferrer. Els dos masos van créixer tot formant una mena de carrer. Originàriament el nucli quedava encerclat dins un clos, i les façanes de les dues cases, bastides sobre un terreny amb fort desnivell, encara mantenen l’aparença de muralla. Tot i que Claret dels Cavallers formava part del terme de Castelltallat, era considerada una “quadra” independent, i l’any 1840 quedà integrat dins el municipi de Sant Mateu de Bages.

Església d’origen romànic amb elements renaixentistes

L’església conserva una part probablement romànica però majoritàriament cal situar-la als segles XV i XVI. Presenta una nau rectangular sense absis, amb un campanar d’espadanya doble i molt ferm. Al centre de la façana destaca una finestra vertical per on penetra la llum. Bona part de la construcció és adossada al mas de can Serra i a un edifici que fa de sagristia. El portal d’entrada, adovellat i tal vegada romànic, és a la façana lateral de migdia.

L’interior, cobert amb volta ogival sense arcs, correspon a un moment de transició entre el gòtic i el Renaixement, entorn del segle XVI, mentre que les dues capelles laterals ja són clarament renaixentistes. Al costat nord la capella del Roser té inscrita la data 1595. Al costat oposat, la capella de sant Isidre presenta una estructura encastada a la paret que és pràcticament idèntica. Sembla tractar-se d’un model estereotipat que es repeteix a les esglésies properes de Coaner i Prades.

La porta de la sagristia, tal vegada traslladada d’un altre ubicació, és de factura renaixentista. Altres elements d’interès són la trona o púlpit, els bancs, dues piques beneiteres de finals del segle XVI i dues lloses sepulcrals sense inscripció on s’enterraven els propietaris dels dos masos. Als peus de la nau es conserva un interessant cor, recolzat sobre un embigat de fusta.

Retaule major de Sant Pere de Claret dels Cavallers

El retaule dedicat a Sant Pere, que presideix l’altar major, es pot datar entorn del 1600. Presenta un estructura plana, característica del renaixentisme de tradició plateresca, amb diferents taules pintades a l’oli. Les columnes són acanalades (del tipus balustrada) i amb capitells corintis. El retaule s’estructura en quatre pisos dividits en cinc carrers més un sòcol. A la predel·la (d’esquerra a dreta) hi ha les escenes de Sant Miquel lluitant contra un dimoni, un àngel de la guarda i un infant, el sant Sudari, sant Sebastià i sant Bernardí de Siena. Al primer pis hi ha les escenes de Jesús camí del Calvari amb sant Pere en primer pla, l’alliberament miraculós de sant Pere de la presó, la conversió de sant Pere en deixeble i la crucifixió de Pere cap per avall. La imatge central és moderna. Al segon pis trobem les escenes d’un àngel de genolls, sant Jeroni fent penitència, Jesús donant les claus a sant Pere, sant Joan Baptista i la Verge davant d’un llibre obert. L’àtic conté la Crucifixió de Crist. En el remat del retaule sorprèn la representació d’un cap que treu la llengua de forma burlesca.

La part escultòrica del retaule s’atribueix al taller manresà dels Rubió, mentre que el treball de pintura i daurat probablement és obra de Jeroni Soler. Pare i fill, que compartien el mateix nom, són reconeguts pintors manresans que van treballar a l’àrea de Sant Mateu i rodalies.

Retaule de Sant Isidre

El retaule de Sant Isidre, situat a la banda de migdia i de dimensions més modestes, fou executat també entorn de l’any 1600. Molt semblant a l’anterior, hom suposa que fou confeccionat també al taller dels escultors Rubió. De nou, és un exemple de la tradició plateresca, amb escenes pintades sobre fusta. Les escenes estan separades amb columnes del tipus balustrada. Al centre trobem una escultura de sant Isidre que a la mà dreta té la rella d’una arada. El bancal o predel·la conté tres escenes que semblen representar els tres estaments de la societat: a l’esquerra burgesos, mercaders o banquers, al centre el braç militar i a la dreta del braç eclesiàstic. Al primer pis hi trobem sant Judes Tadeu amb una massa i una destral i (a la dreta) sant Antoni de Pàdua portant un lliri a l’espatlla. El pis superior acull (d’esquerra a dreta) dos personatges amb capa i espasa dialogant, la Mare de Déu coronada com a reina i un clergue i un frare dominic de peu pregant.

Retaule del Roser

Situat al lateral nord, aquest és el retaule més modern, concretament de l’any 1651. Els elements arquitectònics són més complexos i denoten ja uns models característics de la primera etapa del barroc. Les escenes encara són pintades sobre fusta, i a la fornícula central hi ha una talla de la Verge del Roser que no és l’originària. El retaule s’estructura en un sòcol sense predel·la, dos pisos i àtic; cada nivell dividit en tres carrers.

D’esquerra a dreta, al primer carrer hi trobem les escenes de Jesús al palau de Pilat colpejat pels soldats i la Flagel·lació. Al segon pis hi ha l’adoració dels pastors i els tres Reis d’Orient. La part superior o àtic conté la representació d’un àngel, d’una banda, i l’Esperit Sant en forma de colom i la Verge Maria. Les dues escenes es complementen formant l’Anunciació, mentre que a la taula central hi trobem una representació del Crist ressuscitat.

A la part inferior hi podem veure dues ferradures, que són l’emblema de cal Ferrer, la casa que va pagar el retaule. Així consta en un contracte firmat el 1651. Novament, l’obra fou confeccionada al taller manresà dels Rubió, tot i que a causa de la mort inesperada de Josep Rubió el retaule fou acabat al taller dels Generes. Sembla que el daurat va fer-se l’any 1678 pel mestre Perarnau.

L’origen del castell de Claret i la hipòtesi templera

Del castell actualment se’n conserven diversos murs i una cambra que conté una cisterna amb volta apuntada. L’església es troba documentada ja el 1032 com a Sant Pere de Claret. Probablement al principi estava situada al cim del turó, més a prop del castell. En aquest moment altmedieval, però, no està clar que el castell ja existís.

Des d’antic, el topònim Claret dels Cavallers s’ha relacionat amb l’Orde del Temple, una hipòtesi que recentment ha desenvolupat l’estudiós Josep Bastardas. Segons aquest autor, el lloc, que al principi s’anomenava Terra de Llívol, a la segona dècada del segle XI hauria passat als Cardona, i entorn de 1134 hauria entrat sota l’òrbita dels templers. Seria en aquest moment que es construí el castell o domus, anomenat Cavalleria de Talamanca i que estaria sota la responsabilitat de Bernat Ramon de Talamanca i després Guillem de Talamanca. La fortalesa també s’hauria conegut com a Cavalleria Graniana o de Granyera, perquè hauria estat sota el domini de la comanda templera de Granyera, a la Segarra. Des de finals del segle XII el relleu hauria passat a Bernat de Claret, un personatge important dins l’Orde del Temple que fou comanador de Gardeny (a Montsó) i també membre de la comunitat de Granyera.

Segons la hipòtesi de Josep Bastardas, Claret dels Cavallers formava part d’un complex templer a la part ponentina de la serra de Castelltallat, juntament amb el mas Vilalta i el castell de Castelltallat. Seria el lloc on els que s’havien d’armar cavallers feien el seu jurament. Per això en un document l’església és anomenada Sant Pere de “Iuro”. L’epítet “dels Cavallers” s’hauria imposat per diferenciar aquest lloc d’un altre que també posseïa una branca de la família Claret i que s’anomenava Claret dels Pagesos (actualment Claret de Figuerola). Recentment, al cementiri de Claret dels Cavallers s’hi ha localitzat una estela funerària amb una creu patent o templera, fet que reforça tota aquesta argumentació. Possiblement la presència templera no hauria durat gaires anys, de manera que quan aquest orde fou dissolt a principis del segle XIV la possessió ja havia passat de nou als Cardona, que n’haurien conservat el domini directe.

El lloc de Claret a partir del segle XIV

Per la seva banda, l’historiador Albert Fàbrega no dóna crèdit a la hipòtesi templera i considera que fins a finals del segle XIII no es pot reconstruir de manera fiable la història d’aquest lloc. Al segle XIV es constata que Claret estava vinculat als comtes de Cardona, que hi exerciren la jurisdicció civil i criminal. En un rang inferior, però, altres famílies continuaven exercint drets senyorials sobre el castell, com ara els Sant Guillem l’any 1309. En aquet moment el batlle del terme era Bernat de Claret, d’una branca familiar que Fàbrega suposa que provenia de Claret dels Pagesos.

Al segle XV la senyoria pertanyia a la família Sescomes i el 1404, per casament de la pubilla, passà als Peguera. L’any 1564 se sap que el castell era habitat, però segurament no pels Peguera, que tenien el seu casal a Manresa, sinó per masovers. A través d’un matrimoni, al segle XVI la senyoria va passar als Llentes, i al XVII torna a aparèixer en mans dels Peguera, residents a Manresa. Al segle XVIII el senyor alodial del terme era el Col·legi de Sant Ignasi de Manresa, pertanyent als Jesuïtes, i abans sembla que ho havia estat l’abat de Cardona.

Evolució de l’església i salvament dels retaules

Al final del segle XIII i principis del XIV l’església de Claret era parròquia. Entorn de 1595 s’hi va fer una reforma important i s’hi haurien introduït els elements renaixentistes, com la porta de la sagristia o les capelles laterals. L’any 1911 l’església va ser remodelada de nou.

Durant la Guerra Civil de 1936 els escamots revolucionaris van entrar a l’església amb intenció de fer-hi destrosses, però finalment els retaules es van poder salvar, tot i que el de l’altar major va ser desmuntat i encara s’hi veuen algunes taules trencades. L’any 2015 l’església fou declarada Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). El retaule major fou restaurat el 2017.