Església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de Rajadell

A redós de l’església hi ha la plaça, on des del segle XVI s’hi reunia una mena de consell convocat pel batlle del terme. A partir del segle XVIII es va anar desenvolupant el petit nucli urbà de Rajadell, que ha conservat tot l’encant d’un poble tradicional.

Una façana amb diversitat d’elements

L’ església és de planta rectangular, amb un campanar de torre quadrada adossat a l’esquerra. A la part posterior hi trobem el clos del cementiri, i al nordest s’aixeca la rectoria, que és un edifici bàsicament del segle XVII. La façana principal de l’església, derivada de la construcció gòtica, presenta una composició poc homogènia i formada per una diversitat d’elements: un rosetó amb traceria d’estrella i nucli quadrifoliat, un finestral amb ogiva i trilobulat, un rellotge de sol i, prop de la finestra del campanar, part d’un timpà romànic reaprofitat. El 1901 es construí el portal actual, rematat amb un arc deprimit còncau. En substituïa un d’anterior amb arc apuntat del qual encara se’n conserven fotografies. Com a detall curiós, a la façana posterior hi podem veure un relleu amb la representació de la cara d’un home amb caputxa, possiblement un monjo o un cavaller.

El campanar fou construït pel mestre de cases francès Joan Traginer. Va ser acabat el 1678, i consta d’una base molt baixa i un cos llis coronat per quatre arcs de punt rodó. A dalt de tot, a banda i banda, hi veiem l’antic escut de Rajadell junt amb quatre gàrgoles en forma d’animals.

Nau gòtica amb capelles laterals

Interiorment l’església consta d’una nau central, del segle XIV i coberta amb volta apuntada, més quatre capelles laterals que s’hi van afegir al segle XVII. Excepte la del Roser, que és del segle XVI, i la del Santíssim, que és de finals del XIX. De sud a nord, a la banda de ponent hi ha la capella del Sant Crist, la del Roser i la del Santíssim. A la banda de llevant només hi ha la de Sant Isidre i una gran fornícula, més moderna. Totes segueixen una tipologia pràcticament idèntica: s’obren a la nau mitjançant un arc de mig punt i estan cobertes amb volta de creueria, amb un relleu a la clau de volta al·lusiu a l’advocació de la capella. Originalment eren enguixades i pintades. A la de Sant Isidre s’hi poden veure encara restes de la policromia. En construir les capelles es va trencar parcialment el parament gòtic, constituït per fileres de carreus de mida mitjana i ben escairats.

Al paviment de la nau es conserven dues làpides funeràries, i a la capella del Santíssim hi ha instal·lats quatre diorames sobre la passió de Jesús, realitzats el 1988 per l’escultor manresà Ramon Oms. En una altra capella hi ha una interessant maqueta del nucli antic de Rajadell feta pels pessebristes de Manresa. Així mateix, el 2019 es va incorporar a l’altar un estoig de pell amb un reliquiari que conté dos ossets atribuïts als dos màrtirs cordovesos. Havien estat oferts per l’amo del castell el 1939.

Evolució arquitectònica

L’església de Sant Iscle i Santa Victoria apareix documentada el 1154. De l’obra romànica en queda possiblement part del timpà, reaprofitat al campanar. L’ església gòtica va ser construïda a primers del segle XIV. L’any 1471, en el transcurs de la Guerra Civil Catalana, les tropes de Joan II van destruir tant l’església com el castell. Aleshores el senyor del terme va fer donació de les campanes, els retaules i ornaments a la Seu de Manresa. Al cap d’uns anys se’n devia fer una reconstrucció provisional, però les obres importants no es començaren fins a finals del segle XVI i van durar fins a les acaballes del XVII. El resultat fou la reconstrucció de la façana, la construcció de les capelles laterals i el bastiment del campanar, aprofitant les mateixes pedres de l’antiga església gòtica i també de de la vil·la romana de Sant Amanç. A finals del segle XIX l’església s’allargà i s’afegí un nova capella al costat de l’altar major i la sagristia a la banda oposada.

De la Guerra Civil a l’actualitat

L’altar major tenia un retaule barroc del segle XVII amb escenes de la vida dels dos màrtirs titulars, obra del manresà Joan Grau. Durant la guerra Civil de 1936 va quedar parcialment cremat, però se’n conserven algunes parts al Museu de Manresa. La imatge de la Mare de Déu, en canvi, es va amagar en un paller i es va poder salvar.

A la dècada de 1970 es va eliminar l’arrebossat interior de l’església. Més recentment, s’hi han realitzat altres restauracions i millores, incloent uns nous vitralls el 2002, obra de Carme Manubens.