Església parroquial de Sant Miquel de Castelltallat

El retaule de l’altar major és dedicat a Sant Miquel Arcàngel, de principis del segle XVII. El retaule del Roser consta d’elements dels segles XVII i XIX. El retaule del Sant Crist és de l’any 1703. Aquest és un fet gens habitual, ja que la majoria de les obres que antigament embellien moltes esglésies van ser destruïdes arran dels brots anticlericals esdevinguts durant la Guerra Civil de 1936.

Una construcció austera, bastida amb les pedres del castell

L’església consta d’una nau central amb capelles laterals només al costat esquerre. Exteriorment és un edifici auster, pràcticament sense detalls ornamentals. Està voltada d’un petit jardí i del cementiri. Al costat de llevant es conserven restes d’esteles i sepulcres antics, alguns possiblement medievals. Es diu que en les ampliacions que s’hi van fer a partir del segle XIV es van utilitzar les pedres del castell, que aleshores ja estava derruït. A la façana de migdia la portalada és emmarcada amb columnes i frontó d’estil clàssic, i s’hi accedeix per una escalinata.

A la dreta podem contemplar una curiosa làpida amb un poema de Jacint Verdaguer que s’inspira en el Càntic dels càntics, un llibre de poemes d’amor de la Bíblia que uneix espiritualitat i sensualitat. A l’angle nordoest s’aixeca un campanar en forma de torre quadrada.

El retaule de Sant Miquel (1613), íntegrament conservat

A l’altar major hi trobem el retaule de Sant Miquel Arcàngel, dedicat al titular del temple, confeccionat l’any 1613 i d’estil barroc. Segons l’especialista Joan Bosch, les pintures són una obra única pel que fa al programa iconogràfic. Es tracta de pintures molt remarcables, que Bosch atribueix, amb reserves, al pintor Jeroni Soler, de Manresa. Tant el pare com el fill tenien el mateix nom i van ser els pintors més actius durant aquests anys a la zona. Per exemple, els retaules conservats a Claret de Cavallers, molt semblants, s’atribueixen als mateixos autors.

En la línia dels retaules barrocs primerencs, es caracteritza per una composició arquitectònica rigorosa i diàfana, en aquest cas en base a cinc carrers verticals. L’arquitectura adopta l’ordre corinti, i les escenes són pintades sobre tela. A la part inferior, en la predel·la, s’hi representen intervencions angèliques de l’antic testament: Josué, Moisés travessant el mar Roig, l’expulsió d’Adam i Eva, etc. El primer pis conté altres escenes amb la intervenció de l’arcàngel. La imatge central de Sant Miquel reduint el diable amb la llança, i també les laterals, són modernes. El segon pis conté cinc pintures amb representacions dels quatre arcàngels als carrers laterals i la trobada entre sant Francesc i sant Domènec al central, més ample. El tercer pis es composa d’una sola tela central amb la imatge del calvari. Aquest retaule va ser restaurat l’any 2002, al mateix temps que l’interior de l’església.

El retaules laterals: del Roser i del Sant Crist

En una capella lateral hi ha el retaule del Roser, que integra elements del segles XVII i XIX. Concretament, les taules amb relleus que representen els misteris del Roser i que estan situades a la predel·la i al pis superior són de l’època del barroc (segle XVII), però en desconeixem l’autor. L’aparell arquitectònic, que adopta una estructura neoclàssica, és de començaments del segle XIX (1805-1817) i va ser encarregat al taller de l’escultor Tomàs Padró, de Manresa.

En una altra capella lateral hi ha el retaule dedicat al Sant Crist, d’estil barroc i datat al 1703. També se’n desconeix l’autoria, que probablement cal atribuir a algun dels nombrosos tallers d’escultors que en aquesta època hi havia a Manresa. Correspon a la segona etapa de la retaulística barroca (1670-1730), que es caracteritza per l’ús de la columna salomònica. És remarcable el treball de les quatre columnes, decorades amb parres de raïm i angelets, i també el frontó. L’interès d’aquests elements va fer que s’exhibissin a l’exposició universal de 1929 a Barcelona. A l’espai central hi ha un conjunt escultòric que representa la Crucifixió, amb Maria i sant Joan Evangelista als costats.

Una barreja d’estils: gòtic, barroc i neoclàssic

L’interior del temple presenta una barreja d’estils: gòtic, neoclàssic i el barroc dels retaules. La nau és coberta amb volta apuntada. A la façana de migdia hi ha encastada una capelleta simple, de l’any 1691, composta per un arc amb dues imatges (sant Isidre i sant Antoni Abat). Als peus de la nau es conserva una interessant pica baptismal de forma octogonal, protegida dins d’una capelleta coberta amb cúpula en forma de petxina. Als peus de la nau hi trobem un petit cor, mentre que el presbiteri, al costat oposat, queda lleugerament sobrealçat i diferenciat de la nau. Al costat esquerre les tres capelles laterals són cobertes amb volta de creueria; algunes rematades amb interessants claus de volta. La primera capella està dedicada al Roser i la segona al Sant Crist. Tot i que són d’èpoques diferents, interiorment mantenen la unitat. Finalment, al paviment de la nau es conserven dues tombes d’antics rectors.

Ampliacions i capelles construïdes per mestres occitans

L’església de Castelltallat es troba documentada des de l’any 1031. Ja consta com a parròquia abans de 1154, una funció que ha mantingut fins a l’actualitat. D’aquesta primera església romànica no se n’aprecien restes. Posteriorment el temple ha sofert diverses modificacions entre els segles XV i XVIII. L’any 1582 s’hi afegí la capella del Roser, encarregada a un mestre d’obres occità anomenat Frances Castell. El 1677 l’església es tornà a engrandir amb la capella del Sant Crist, a continuació de l’anterior i construïda pels mestres d’obres Francesc Artigues i Joan Bonet, també occitans. Al segle XVIII s’hi van fer noves reformes, i al XIX es van completar les obres.