Molí de Boixeda

Situat en un punt estratègic de comunicacions, el molí va esdevenir el centre neuràlgic de Fals. Comptava amb una botiga i forn de pa, era lloc de trobada de la gent del poble i acollia alguns serveis com ara el jutjat de pau o la mesa electoral. També s’hi va instal·lar l’escola del poble, que el 1922 es traslladà a l’altra banda de la carretera. A partir de 1939 el matrimoni format per Maria Casals i Anton Caselles, des d’aquell any llogaters del molí, li van donar un nou impuls: el Ton fent de distribuïdor i transportista de farina i de queviures, la Maria portant una fonda i restaurant, primer de manera informal i a partir de 1967 ja regularitzats. El restaurant encara avui continua actiu.

Un gran complex moliner avui convertit en restaurant

Situat al costat de la riera de Fonollosa, en una antiga cruïlla de camins per on actualment discorren les carreteres que menen a Sant Joan de Vilatorrada i a Callús, el molí ocupa una àmplia superfície on trobem, al sud, l’edifici de l’antic molí amb la seva bassa i, uns metres al nord, l’antiga casa dels masovers, avui convertida en restaurant.

El casal del molí és una construcció de tres plantes amb un cos adossat a la part posterior que li dona una forma de L. La façana principal, encarada al nord, presenta un portal de llinda plana que permet entrar a la nau principal, on hi havia l’obrador del molí. Només hi resta una de les moles i una pica circular, ja que bona part de la maquinària del molí fou venuda. Sota aquesta planta hi ha el carcabà: la part subterrània on l’aigua provinent de la bassa feia girar l’eix, en aquest cas mitjançant una turbina.

Adossada a ponent encara es pot veure la bassa del molí, de forma quadrangular i de grans dimensions. És construïda en pedra i arrebossada amb ciment. A l’interior encara es conserven els eixos de la politges que servien per generar llum elèctrica.

Mitjans de segle XIX: creació d’un molí modern

L’any 1834 el propietari del mas Boixeda, situat un quilòmetre al nord, va tenir la iniciativa de construir un molí fariner en terrenys de la seva propietat, en un punt immillorable on confluïen dues rieres. La sol·licitud per la concessió d’aigües es va fer el 1846, i de seguida va topar amb l’oposició del propietari del Molí de Fals, que amb la construcció d’un molí més modern veia perillar el monopoli que fins aleshores havia tingut al poble. Després de guanyar un llarg plet judicial, el propietari Ramon Galí va obtenir el permís oficial de les autoritats el 1855. La construcció del molí i les dues rescloses que s’havien de fer va trigar uns quants anys, i el procés no va estar exempt de certes dificultats tècniques, ja que el rec havia de passar per un túnel de gairebé 200 metres. Les obres no van acabar fins el 1891, però el 1858 ja s’havia contractat un primer moliner, Martí Clotet.

El molí sempre fou arrendat a moliners, que pagaven les corresponents rendes al propietari. També disposava d’una ferreria, que es dedicava sobretot a ferrar els animals, però també a reparar i esmolar tot tipus d’eines i fins i tot a fabricar algunes peces metàl·liques.

Auge del molí a principis del segle XX

A principis del segle XX es va instal·lar una serradora al costat del molí. Això permetia diversificar l’activitat tot aprofitant la força hidràulica generada pel salt d’aigua. L’explotació va ser arrendada a una societat formada per tres socis. L’any 1911 el motor provocà un gran incendi que va cremar la serradora, l’escola i un habitatge, però dos anys després va ser refeta.

Pel que fa al molí, entre 1926 i 1935 s’hi van fer una sèrie d’inversions que permeteren adaptar les instal·lacions en la línia de les modernes farineres. Es compraren dos motors que es van situar a l’entrada i, mitjançant un sistema de politges i embarrats semblant als de les fàbriques tèxtils, s’activaven les diverses màquines de moldre i classificar la farina. També es van adquirir màquines que servien per fabricar farina fina panificable, un elevador de rosca i altres aparells moderns.

Després de la Guerra Civil el molí va tornar a moldre, però ja de manera intermitent i únicament pinso per als animals. En aquesta època ja no podia competir amb les indústries farineres que s’havien instal·lat a Manresa.