Viver de Biosca

L’obra va ser útil durant 70 anys. Més tard, l’incendi de 1998 va deixar el viver sense protecció vegetal a l’entorn i, poc després, un temporal va esbotzar-ne dues parets. Les condicions ambientals havien convertit aquest embassament en hàbitat idoni per a la fauna pròpia de les basses de secà. Per això, gràcies a un ajut de l’administració pública, el besnét de M. Antònia va poder rehabilitar el viver, considerat un espai d’interès natural i un element patrimonial singular. L’aigua va tornar a ser-hi embassada l’any 2006.

Una obra d’una gran perfecció tècnica

Situada uns 80 metres al sudoest de la masia, es tracta d’una bassa de grans dimensions. És de planta quadrada, amb una mica més de 18 metres per a cada costat. Totes les cares són interiorment revestides amb carreus de pedra picada de 43 cm d’alçada i de llargada variable. Darrera les cares vistes, la paret continua encara amb pedra lligada amb ciment de Calaf. El perímetre estava protegit antigament amb una tanca de filferros, substituïda el 2006 per l’actual de fusta. L’accés des de dalt es fa mitjançant una escala de pedra, amb 20 graons, inserida a la paret sud. Des de baix s’hi pot accedir a través d’una volta de pedra que hi ha per aquesta mateixa paret. La volta és tancada amb un envà de totxos que es tira a terra cada vegada que cal entrar a escurar el viver. La sortida de l’aigua per a regar es feia mitjançant una aixeta grossa (boixa) que donava al cantó de l’hort, també a la cara sud.

El mas Calmeits, després Biosca

El lloc on es troba la masia ja s’esmenta en un document de l’any 995 amb la denominació Calmeits, Calmells o kalmegos, un mot que ve a significar un petit altiplà terrassat i que suggereix un indret calmat i amb un emplaçament privilegiat, amb esplèndides vistes a la zona de Montserrat. Sembla que, com a mínim des del final del segle XIII o inicis del XIV, el lloc ja era habitat. En la primera època el mas i la família dels seus propietaris van adoptar el nom Calmeits. A partir del segle XVI comença la genealogia coneguda d’aquesta nissaga, i des de 1608 el mas comença a anomenar-se Biosca, un nom que lentament va desplaçant el de Calmeits. Al segle XVIII, amb la bonança econòmica originada sobretot pel conreu de la vinya, la masia s’anà engrandint fins a convertir-se en el gran casal que és actualment. A finals del segle XIX Maria Antònia Soler Biosca es casà amb Pere Duoscastella Figuera, procedent de la masia de Figuera. Des d’aleshores els hereus van portar el cognom Duocastella. Fou precisament Maria Antònia qui manà construir el Viver de Biosca.